Ignasi Mena. Barcelona / @ignasimena
Bryan Stanley Johnson (1933-1973), més conegut per les seves sigles BS Johnson, va advertir al seu agent que trobaria la fama després de mort. A les poques hores de pronunciar aquestes paraules, es va suïcidar, i va deixar rere seu un llegat tan desconcertant com provocador, més suggerent quan s’enfronta a les seves contradiccions que quan ofereix una resposta als seus dubtes. Aquesta original novel·la que publica Rayo Verde en castellà és una invitació immillorable a conèixer una obra fecunda i polèmica. Es diria que Los desafortunados exposa els (innumerables) intents frustrats d’escriure sobre tres temes: l’extinció d’un amor, la mort d’un amic i el desenvolupament d’un partit de futbol en què no passa res digne de menció. O, dit d’una altra manera, Johnson ens vol parlar d’un passat ja tancat, d’un record recent i dolorós i d’un present vacu i degradant. En començar a escriure Johnson se sorprèn del poc que sap (o pot dir) amb seguretat d’aquests tres assumptes. A les preguntes de per què vam fer això o allò i com va passar tal cosa se’ls sumen les de per què recordo això ara, així, en el cas que sigui un record i no una invenció o per què escric això així.
Johnson, com Beckett, va voler aprofundir en el que ha vingut anomenant “desintegració del subjecte narratiu”. Els seus dubtes sobre la naturalesa del llenguatge, de l’escriptura, són equivalents als seus dubtes sobre la naturalesa del pensament i la memòria, i a Johnson li corca el fet que els records i les paraules siguin coses buides i intercanviables, no definides tant per un suposat contingut sinó per la relació puntual, l’ús transitori, que un estableix amb elles. El narrador de Los desafortunados acaba per reconèixer una incapacitat gairebé total per admetre que de fet ell sí que creu en el que està explicant: parla d’una mort que ja no recorda, d’un amor que es nega a ser transcrit, d’un partit de futbol la conclusió del qual ni tan sols contempla. Així, per exemple, quan uns amics seus adquireixen un anell de matrimoni, expressió (de desig) d’estabilitat i projecció en el futur, el narrador i la seva núvia es compren, entre rialles, un anell barat, sabent que mai necessitaran cap anell per expressar el seu amor (menyspreu cap als altres o cap a ells mateixos?). A aquesta quincalla (un anell d’or fals) se li dedica, al meu parer, una atenció inusual i simbolitza en part la unió que tenen els personatges. És un simulacre d’alguna cosa que podria ser, però que no hi és, o d’alguna cosa que hi és en nom d’una altra cosa.
En aquesta percepció d’una pèrdua de sentit (encara que el propi Johnson preguntaria què s’ha perdut, què és el que esperem veure que en realitat no hi és) podria aventurar-se una primera explicació d’aquest títol de Los desafortunados, equiparable a l’adjectiu de desventurats, per no poder en realitat confiar en res, sent la sort, o la fortuna, una mena de fe, de seguretat, de confiança en la memòria, en el pensament, en el llenguatge, en el món, una cosa en tot cas inaccessible per als protagonistes del llibre. I és que, fos o no la seva quincalla un mal auguri, la relació acaba per trencar-se; i sent o no l’anell matrimonial una expressió (de desig) de fe en el futur, la mort acaba per imposar-se. Com qui diu, ¿fan els dubtes a l’escèptic, o és el escèptic qui elabora els seus dubtes? ¿Un nega el món, o és el món qui li nega a un? Però encara hi ha més: perquè els desafortunats són, per al narrador de Los desafortunados, uns pocs cadàvers enterrats que, exempts de làpida o d’inscripció, romanen a la intempèrie sense que se’ls pugui identificar. Encara més: aquests cossos van ser decapitats, ens diu el narrador, per criminals, i no obstant això no se’ls pot atribuir cap crim, o, el que és el mateix, se’ls nega el seu record i la seva voluntat, se’ls nega la possibilitat d’explicar-se, si no de viva veu, almenys mitjançant la descripció d’aquest gest que els va condemnar. Johnson, per la seva banda, es pregunta una i altra vegada pel perquè de la mort del seu amic, el perquè de la infidelitat de la seva amant, el perquè de la seva necessitat d’escriure. No hi ha cap resposta a les seves preguntes i, no obstant això, tots ells jeuen tancats en aquest taüt que és la caixa dels desafortunats, una làpida sense més inscripció que la de no tenir cap nom.
* * *
Quin és l’univers de B.S. Johnson?
Quan es parla de B.S. Johnson sol treure a la llum la seva condició d’escriptor avantguardista, i es repeteix que va voler mantenir viva, durant els anys 60, la flama de la tradició literària modernista, amb un ull posat a James Joyce i un altre a Samuel Beckett. Gran lector i etern estudiant, va lluitar per obrir la novel·la a nous formats que l’allunyessin del mainstream, buscant així aprofundir en les seves obsessions personals i aconseguir un èxit comercial que, si bé no li va ser del tot esquiu, si el va deixar insatisfet, fins al punt de conduir-lo al suïcidi. Menys coneguda, almenys per als que llegim a posteriori, és la seva faceta d’activista polític, com exposa Jonathan Coe en la seva biografia de l’autor, Like a Fiery Elephant, no es pot entendre l’una sense l’altra.
Es detecta en els llibres de Johnson una cosa així com un sentiment de culpa de classe, d’insatisfacció en la misèria. Abunden a Los desafortunados els apunts sobre la (magra) economia personal dels seus personatges, les lamentacions per la pobresa en què viuen, així com expressions d’aquesta voluntat de tenir més, de guanyar més, encara que sense especificar mai el com, el perquè o el quan. No obstant això, la consciència (l’infortuni) de la pobresa no és acompanyada d’una reflexió sobre la riquesa, o sobre les maneres d’aconseguir-la, sinó que només rep silenci com tota resposta, com si en si mateixa fos inamovible, infranquejable. Un silenci tant de paraules com de gestos. Semblaria que per viure cal una certa base de fe, de seguretat, i per desgràcia les certeses, així com els diners, són propis d’un cert grup social al qual els personatges de Johnson no pertanyen.
Quan els protagonistes de Los desafortunados (i el mateix autor) intenten arribar a un cert benestar és només a contracor, sense voler sotmetre a l’ordre imperant, molt convençuts de les seves certeses morals i de la no pertinença a la classe burgesa. Ara bé, mitjançant aquesta no identificació amb el que imaginen que són els altres, o mitjançant aquesta visió parcial del que és (la societat de) el capital per a ells, els personatges s’impedeixen l’accés total i absolut a la prosperitat que tan profundament desitgen. S’agafen a conviccions (com ara a les de Joyce i les de Beckett) que els allunyen tant de la societat com dels seus valors, i s’instal·len així en un escepticisme (crític) que, de base, resulta tan perjudicial com inútil, perquè els incapacita per actuar i moure’s en un món en el qual no creuen. El seu dubte, la seva certesa del dubte, els cobreix els ulls amb un vel que defensarien aferrissadament. ¿I no és aquesta una de les principals desgràcies de l’escèptic: la solitud? ¿Aquesta solitud de certs paisatges de l’Ulysses, del Finnegan’s wake, de Molloy, de How it is?
Es barregen a Johnson la consciència de classe, la (rabiosa) pertinença a una tradició literària i algunes (dubitatives) certeses en lingüística i ontologia, una amalgama psicològica de relativa complexitat que és, en definitiva, el que converteix Johnson en un escriptor tan interessant. Ja no és només que (es) vegi (a si mateix en) el món d’una determinada manera, sinó els motius pels quals (diu que) fa coses o deixa de fer-les. La seva activitat en l’esfera pública ve determinada, de la mateixa manera en què és determinada per les seves eleccions estètiques i conceptuals. Per això mateix els conflictes de Johnson no tenen a veure amb la possibilitat (o no) de determinar què són, com són, o de quina manera pot un parlar de coses, records o persones, sinó amb
La resposta a les preguntes de què fer, com, quan i per què, davant d’aquest món que ja s’ha ensorrat, vindria assajada en novel·les posteriors (com a Christie Malroy’s own Double-Entry, una divertida manera d’entendre el codi de Hammurabi) o fins i tot seria substituïda per altres preocupacions de caràcter molt diferent (House mother normal, See the Old Lady Decently). A Los desafortunados res d’això importa: només la constatació d’aquest infortuni en què es viu. És el silenci previ a l’acció. És el silenci davant el silenci del món. Un excel·lent lloc en el qual aturar-se.
