Albert Mena. Barcelona
El Festival Mixtur, un dels escassos bastions de la música de nova creació al nostre país, ha presentat aquesta setmana (i fins l’1 de maig) un programa farcit de grans noms, joves artistes i activitats que, contra vent i marea, segueixen aportant a Barcelona la possibilitat de gaudir d’obres i idees que formen part indiscutible de la història musical recent. No estem parlant pas, doncs, de peces anecdòtiques, sinó de contribucions culturals que es troben amb certa freqüència a altres capitals europees, però les representacions de les quals prenen, a casa nostra, el caràcter d’esdeveniments d’excepció.
És el cas de la vetllada del 27 d’abril, a la Fabra i Coats de Barcelona, en un concert que comptava amb suport del Goethe Institut Barcelona. L’ensemble MAM, inicials de Manufaktur für Aktuelle Musik, va fer arribar als oients una lectura captivadora, ferotge i tímbricament exquisida d’una de les peces més conegudes del compositor francès Gérard Grisey, Vortex Temporum, emmarcada dins de la mal anomenada “estètica espectral”. Per a definir-ho breument, podria dir-se que són composicions espectrals aquelles que treballen el so com a totalitat, tímbrica i harmònica, i que no només s’interessen per la construcció de la peça a nivell intern/estructural, és a dir, d’interrelació entre les notes o harmonies. D’aquí que sigui una feina extraordinàriament complicada trobar instruments i músics que siguin capaços de sonar com una sola entitat quan interpreten aquest Vortex Temporum, vòrtex temporal que, com comentaven ahir els músics de l’Ensemble MAM, t’atrapa i no et deixa escapar. Ells van ser capaços de fer-ho, de sortir-ne, per a posar damunt l’escenari instruments perfectament empastats que no només donaven coherència a la feina comuna dels músics, els quals tenien personalitats individuals pronunciades, sinó que a més feien brillar l’obra de Grisey de manera extraordinàriament dramàtica i punyent. Aquesta, que sovint s’ha interpretat com a abstracció musical etèria, va prendre en mans de l’Ensemble MAM un alè vital que la va fer tocar de peus a terra, que li va atorgar una dimensió psicològica necessària per a donar vida a la peça espectral, i allunyar-la d’una partitura que pot fer caure en un virtuosisme vacu.
Un públic de rostre entusiasmat va rebre les seves tres parts (i els quaranta minuts de duració) amb aplaudiments i somriures. Vortex Temporum no va ser, però, l’única peça presentada, i ahir al vespre també vam gaudir, entre d’altres, d’una composició seleccionada per la Convocatòria Mixtur d’enguany, Prism of Dualism, escrita pel rus Alexander Khubeev. Malgrat ser una peça per a dos instruments, piano i cello, van ser necessàries les mans de quatre músics per a fer front al frenesí tímbric de l’obra, que sense sacrificar musicalitat feia referència a la música de cambra tradicional. Ho feia, però, des d’un punt de vista irònic, mitjançant cordes percudides, vibrades, fregades o silenciades. Tot un exercici d’hilaritat que va rebre de part dels membres del MAM una interpretació plena d’atenció, coronada de nou amb un equilibri tímbric exquisit. Altres activitats dutes a terme ahir van ser una taula rodona on es van analitzar els mètodes de finançament de la indústria cultural, i un concert com a solista del viola Alfonso Noriega, que també va proposar un repertori de gran càrrega emocional i intensitat.
Així doncs, podem dir que ahir vam viure una vetllada més del Festival Mixtur, mostrada en tota la seva excepcionalitat, sent la seva naturalesa rica i polifacètica, que demostra que segueix sent possible transcendir les limitacions de difusió i finançament que ens venen atorgades en temps de crisi, tant econòmica com política. I podem dir que el Mixtur ens fa recordar, com cada edició, com d’important és mantenir finestres obertes a l’exterior, en primer lloc per a aprendre a valorar una mica més què és el que tenim a casa, i en segon lloc per a prendre consciència de quins camins hem de seguir per a millorar-ho i enriquir-ho. Llarga vida al Mixtur!
