Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
Amb el nom d’aquesta novel·la es va estrenar, l’any 1947, una pel·lícula basada en el llibre de Gresham però, de fet, el títol original, Nightmare Alley, vol dir una cosa com ara Carreró dels malsons. El protagonista va ser Tyrone Power. Tot i el desconcert de la crítica davant d’una història tan estranya, la seva interpretació, magnífica, va ser molt lloada. Power mereix ser més ben considerat pel que fa la història del cinema, amb papers que van molt més enllà dels del xicot ben plantat que recordem. En aquest cas s’arrisca a interpretar un personatge desagradable, inquietant, ressentit amb la seva trista infantesa, egoista i decidit a enganyar i manipular la gent.
El llibre s’inicia en un circ, un lloc destinat a distreure la gent però on es poden concentrar un gran nombre de personatges marginals. Algunes mitificacions d’espais, com en el cas del mateix Paral·lel, obvien que una gran part dels espectacles se centraven en l’exhibició sòrdida de personatges estranys, destinats a excitar la curiositat perversa i el morbo d’un públic sense massa prejudicis. Sagarra, que va exercir durant anys de crític d’espectacles, es va horroritzar en més d’una ocasió a causa del mal gust d’algunes d’aquestes exhibicions, fins i tot en espais moderns i estables, com ara l’Olímpia. L’ambigüitat dels circs, de les fires, ha fet que fins i tot fossin, en ocasions, el marc adient per a narracions terrorífiques.
El callejón de las almas perdidas s’ha publicat per primer cop en castellà a Sajalín Editores amb traducció de Damià Alou i la perspectiva del pas del temps evidencia que ens trobem davant d’un molt bon llibre i d’un autor que cal recuperar. La pel·lícula ja fa molts anys que és difícil de veure. Gresham va ser un home turmentat, alcohòlic, que va acabar per suïcidar-se i a qui una de les seves dones va abandonar per l’escriptor C. S. Lewis, una relació complexa que també s’ha portat al cinema.
El protagonista del llibre, Stanton Carlisle, s’inicia com a mag i endevinador però l’ambició, la cobejança de diners i una estranya necessitat d’exercir el poder damunt de persones ingènues o ximpletes que es deixen enredar el portaran a convertir-se en un predicador sense escrúpols, en un estafador espiritista disposat a fer tota mena de trampes, sense manies. El pitjor és que no ens sembla pas un home dolent del tot, malgrat sigui un egoista ambiciós sense possibilitat de fer marxa enrere. Les amargues evocacions de la seva infantesa fan que fins i tot ens desvetlli pietat, en algun moment. El seu primer crim és, gairebé, accidental i així ho reconeixerà un dels pocs personatges positius del llibre, la lúcida Zeena.
La novel·la reflecteix a fons tota la sordidesa que la pel·lícula va evitar. Quan es va publicar el llibre va tenir alguns problemes amb la censura, cosa gens estranya. Els capítols s’inicien amb imatges del Tarot, les cartes que serviran en molts moments per a l’endevinació i la predicció, al llarg de la narració. Gresham havia estat metge a les Brigades Internacionals, durant la Guerra Civil espanyola. En l’espera per a ser repatriat, a València, un company li va explicar el cas d’un home alcoholitzat que es guanyava la vida en un circ, arrencant caps de pollastre a mossegades. Allò el va impressionar i d’aquella narració en va sortir la novel·la, uns anys més tard. Gresham va cercar, així mateix, ajuda en doctrines espiritualistes, en el psicoanàlisis, però aquelles experiències el va decebre i al llibre hi ha força crítica sobre tot plegat. Ens ensopeguem, per exemple, amb el personatge d’una psicòloga perversa que acabarà d’enfonsar el protagonista després de seduir-lo i incitar-lo a beure, l’estafarà i l’apartarà de la seva parella, la innocent i fidel Molly.
El llibre incideix en l’absurd de la vida, moltes de les víctimes del protagonista no son innocents i, per tant, tampoc no desvetllen una llàstima excessiva. L’exhibició de monstres, avui, potser ja no és en directe però els mitjans ens n’ofereixen un bon mostrari. No cal anar més enllà de la televisió de casa per trobar vidents, llegidors de cartes, predicadors fonamentalistes i remeis miraculosos per a les nostres pors, culpes i angoixes. El callejón de las almas perdidas és un llibre que neguiteja i incomoda, amb una primera part molt reeixida i un final una mica accelerat, però potser les davallades són sempre més ràpides i contundents. Stanton sembla acabar com mereix però el llibre no ens presenta el desenllaç com una lectura moral, més aviat incideix en la fràgil frontera que existeix entre un ésser humà i un monstre de fira.
_________
Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:
